Mai m'havia parat a pensar que els videojocs tinguessin una ideologia política o que els puguessin fer servir per això però si sí, aquest cop m'han sorprès. Els polítics es modernitzen i mentres al nostre país comencen a utilitzar la propaganda per internet amb vídeos al youtube fa anys que els americans han arribat als joves, a aquells que estan hores i hores davant de pantalles i amb mandos jugant a videojocs. Bueno, al menys aquesta és part de la intenció de fer propaganda política utilitzant petits jocs i propagandístics. Però no tots els que ho van veure es van quedar de braços plegats. hi ha hagut un sector de la gent que es manifesta que està en contra de la política internacional i econòmica en molts països i fent servir aquesta eina del software han creat petites obres d'art per fer contrapropaganda. Per tant, aquí qui surt guanyant de tot això? doncs per una banda els polítics que extenen les seves ideologies a mitjans que els joves dominen millor que la majoria d'ells. Per una altra banda, els comunicadors, els artistes han trobat un nou forat i una nova excusa per donar ales a la creativitat i enginy tant per crear els videojocs propagandístics com els de la contra.Trobem exemples exposats a classe i d'altres com Cory Arcangel (1978) un artista digital i explora el món del videojoc com una eina per fer peces artístiques, entre elles destaquen treballs com el de Mario on li treu els dibuixos i els gràfics i deixa només els núvols:
O també un altre de famós és el videojoc titulat "I shot Andy Warhol", com el títol d'una pel·lícula, on posa personatges com el Papa Juan Pablo II. "En este caso, la víctima es el cartucho de Holigan’s Halley, otro viejo juego para NES. Nuestra víctima es Andy Warhol, que con su peluca amarilla y las gafas oscuras resulta inconfundible incluso en gráficos de 8 bit junto al Papa y otros iconos pop. Lo que debemos hacer es repetir constantemente el gesto de la feminista Valerie Solanas en junio de 1968: con la diferencia que aquí Andy Warhol se muestra como un blanco aplanado y abstracto, como en sus numerosos autorretratos, hasta volverse invisible en el tercer nivel, donde estamos invitados a lanzarle sus familiares latas de sopa Campbell. Y, obviamente, el blanco se presenta sobre un monitor de televisión y nosotros tenemos en la mano, como joystick, una pistola de juguete. http://aminima.net/wp/?p=677&language=es"
